A vegades les persones tenim una memòria molt curta i quan a sovint diguem “tota la via s’ha fet…” o “ tota la vida s’ha dit…” poquetes vegades es correspon amb la realitat.

Un exemple el tenim al nostre idioma. Hui en dia tot el món pensa que els valencians tota la vida hem parlat perfectament dos idiomes i que a València capital quasi tots han parlat sempre en castellà. Com a mostra, veieu el que diu un espectador a la València del segle XIX tret del llibre “València 1800-1873, dietario de Pablo Carsí i Gil (pag. 44): “(Idioma) En Valencia ni hombre, ni mujer, savían hablar el castellano, y además cuando venía alguno que hablava el castellano, nadie lo entendía”. http://www.academia.edu/2546704/Dietario_de_Pablo_Carsi._Cosas_particulares_usos_y_costumbres_de_la_ciudad_de_Valencia_1800-1873_._Edicion_de_Rafael_Solaz_Albert._Prologo_de_German_Ramirez_Aledon._Valencia_Societat_Bibliografica_Valenciana_2011._ISBN_978-84-615-0771-9

La gent major del poble, si fan un exercici de memòria, podran afirmar que ací també passava el mateix. Que la llengua del poble sols era una i que sols els forasters o gent que volia “aparentar” parlava un altre idioma.

Fa 30 anys que s’aprovà la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià i durant eixe temps no s’han acomplit ni els mínims per a l’equiparació dels dos idiomes http://www.intersindical.org/stepv/polival/Informe_LleiUs171108.pdf. Sols hi ha que fer una prova empírica: Feu una volta per tot el poble i comproveu quina és la salut del valencià. Adoneu-se quantes persones tenen en ell el seu idioma vehicular, quants transmeten la seua llengua materna als seus fills i, per acabar, pareu orella a la porta de totes les escoles i a l’institut del nostre poble per saber en quin idioma majoritari es relacionen les noves generacions de sedaviencs.

La resposta és fàcil: El valencià no interessa. Però la conclusió no és tan senzilla: ¿No interessa al poble valencià o no interessa als dirigents que haurien de complir en tots els termes de la llei?

El poble reclama repetidament l’ensenyament en valencià per als seus fills mentre des d’altes institucions el neguen. Veieu per exemple la Llei Wert, l’incompliment d’obrir noves línies en valencià per damunt del TSJ http://escolavalenciana.com/noticies/detall/1717/la-conselleria-drsquoeducacio-incompleix-les-sentencies-del-tsj-que-la-insten-a-establir-ensenyament-en-valencia-a-dos-centres-de-picassent-i-xirivella

o la insistència de no reconèixer la unitat de la llengua també per damunt de la justícia. http://portaljuridico.lexnova.es/jurisprudencia/JURIDICO/149900/sentencia-tsj-valencia-601-2012-de-27-de-junio-procesos-selectivos-cuerpos-docentes-prueba-de  On fa un toc d’atenció molt fort al nostre govern dien:

Como ya se dijera en Sentencia de 28/Abril/2006 (rec. 873/04) y de nuevo debe expresamente reiterarse: “Solo el empecinamiento en la ignorancia y rechazo de los criterios científicos que avalan la unidad lingüística, se manifiesta como exclusiva razón del mantenimiento de la posición contraria por parte de la Generalitat, máxime cuando existen reiterados pronunciamientos jurisdiccionales que desautorizan tales argumentos, lo que fuerza a este Tribunal a recordar que una de las más elementales exigencias del Estado de Derecho que consagra nuestro texto constitucional, es la del imperativo cumplimiento de las decisiones jurisdiccionales, especialmente por parte de los poderes públicos, que deben servir con objetividad los intereses generales”.

No sé com dresprés d’aquest estiró d’orella, les múltiples sentències a favor de l’unitat lingüística que ha perdut la generalitat i el montó de diners nostres tirats inutilment  en aquestes causes judicials no els fan caure la cara de vergonya per sempre.

Un dels nostres millors escriptors ja ho deia ben clar fa un parell de dècades. Els nostres fills eixiran d’escola escrivint bé en valencià, però després fora parlaran en castellà. http://www.antiblavers.org/galeria/albums/userpics/10223/Entrevista_Fuster_6-09-91_2.pdf

Després vindrà algun il·luminat i dirà això de: “la voluntad popular… la fuerza de la mayoría…” i tot això i tot allò. Ja ho diu el refrany: “De fora vindran i de casa ens trauran”.